Parlar avui de vida rural i de vida pagesa és parlar d’una realitat travessada per paradoxes. D’una banda, el món rural és reconegut com a espai imprescindible per a la conservació ambiental, per al manteniment del patrimoni històric i per a la producció d’aliments. De l’altra, és un territori sistemàticament invisibilitzat i sotmès a polítiques que, sota la retòrica de la protecció, sovint acaben limitant la capacitat d’autogestió i de desenvolupament de les comunitats que hi viuen.
Un exemple d’aquesta tensió és l’existència de múltiples figures legals de protecció —zones PEIN, Xarxa Natura 2000, ZEPA, ZEC— que cobreixen àmplies àrees del territori rural. En teoria, aquests instruments haurien de garantir la preservació del medi ambient i del patrimoni col·lectiu. En la pràctica, però, les comunitats locals es veuen convertides en administradores forçades d’un entorn altament regulat, amb restriccions que dificulten el manteniment d’activitats agràries, forestals o ramaderes, sense que s’hi destinin els recursos necessaris per fer viable aquesta gestió. El resultat és que allò que es vol conservar acaba degradant-se, i allò que es vol protegir esdevé fràgil per falta d’inversió i de continuïtat.
El món rural és, a més, un espai marcat per l’exclusió i la desigualtat. El despoblament, l’envelliment i la precarització de la pagesia no són només conseqüències de dinàmiques econòmiques globals, sinó també del desencaix entre les polítiques públiques i la realitat quotidiana de les famílies que hi viuen. Mentre s’exalta el valor simbòlic de “la vida al camp”, es menysté la realitat concreta d’uns pobles sense serveis bàsics, d’unes explotacions que no poden competir amb el mercat global i d’una pagesia que rep sovint més burocràcia que suport.
En aquest escenari, les dones han tingut un paper central, encara que poc reconegut. La vida rural s’ha sostingut en gran mesura gràcies a la feina invisible de les dones: la cura de les famílies, la transmissió de coneixements, el manteniment dels horts i dels petits ramats, la preservació de la cultura quotidiana. Avui, les dones rurals continuen essent pilar fonamental de la vida comunitària, tot i que es troben amb una doble discriminació: la que pateixen pel seu gènere i la que afecta el conjunt del món rural. El seu protagonisme en els moviments associatius i en la defensa del territori mostra, però, que la resistència i l’autoorganització també són generades des de la perspectiva femenina.
El cas del Ripollès, amb nuclis com Llaés, pot servir d’exemple per entendre aquesta realitat. Parlem d’un territori ric en patrimoni històric i natural, amb masos, esglésies i camins que han estat sostinguts generació rere generació per comunitats pageses. Alhora, és un espai colpejat pel despoblament, per la manca de serveis i per la dificultat de mantenir activitats econòmiques viables. Les infraestructures antigues —cabanyes, camins, marges de pedra—, que havien estat fruit de la feina col·lectiva, es degraden perquè avui no hi ha recursos per restaurar-les ni polítiques que reconeguin el seu valor. La comunitat local, amb iniciatives d’autogestió i amb plataformes com la del Patrimoni i la Vida Rural, s’ha organitzat per reivindicar el dret a viure i treballar al territori.
Des d’una perspectiva sociològica, tot plegat ens parla de la manera com el control social opera també sobre el món rural. No és només el control institucional i punitiu que coneixem de les ciutats, sinó un control basat en la normativa ambiental, en l’estructura del mercat i en la precarització d’una forma de vida. L’efecte és doble: d’una banda, es vulneren drets bàsics de les persones que hi viuen; de l’altra, es posa en risc la memòria col·lectiva i la identitat comunitària.
La memòria i la identitat, de fet, són eixos fonamentals per entendre el món rural. La vida a pagès no és només producció, sinó també comunitat i cultura. Les celebracions, la llengua, les formes de treball col·lectiu, les xarxes de suport mutu… tot això forma part d’una identitat que s’ha mantingut viva malgrat l’opressió i el silenci imposats. Quan desapareix un mas, un camí o una forma de treball, no desapareix només un recurs econòmic: desapareix també un tros de memòria col·lectiva.
Avui, parlar del futur del món rural és parlar de com articular polítiques que posin les persones al centre. Cal superar la visió del camp com un espai buit a protegir o com un paisatge a consumir turísticament. El repte és reconèixer-lo com un espai viu, amb drets, amb comunitats que han de tenir veu pròpia i amb una pagesia que ha de ser valorada i sostinguda. Això implica, necessàriament, reconèixer el paper de les dones, garantir serveis bàsics, donar suport a la producció agroecològica i assegurar la continuïtat de la vida comunitària.
La sociologia crítica ens recorda que la vida rural és també un camp de lluita. Una lluita per la dignitat de la pagesia, per la justícia ambiental i per la preservació de la identitat col·lectiva. Una lluita que es juga tant en la quotidianitat de les famílies com en l’escenari global de les polítiques públiques. El món rural no és un residu del passat: és un espai imprescindible per al futur, un lloc on la memòria i l’alliberament col·lectiu continuen sent possibles.