Entre els projectes més col·lectius i significatius de la meva trajectòria destaca la sèrie de cinc volums que constitueixen 51 veus trenquen el silenci, inclosa en el programa de recerca i divulgació social Fer present la memòria, impulsat per la Universitat Pompeu Fabra amb el suport del Grup Copolis (Universitat de Barcelona) i la Generalitat de Catalunya.
Els cinc volums van ser concebuts com a vasos comunicants entre la memòria individual i la memòria col·lectiva, per això fórem acurats a copsar fa anys la quotidianitat, la cultura, la llengua i els sentiments de resistència que van mantenir viva la identitat catalana durant la dictadura franquista. El volum 1, Memòria i dictadura franquista, va presentar el projecte compartit que donava forma a la iniciativa. El volum 2, Vida quotidiana, famílies, relacions de gènere, explorava la dimensió íntima de la memòria, posant en relleu les dinàmiques familiars i les construccions de gènere sota el règim repressiu. El volum 3, Educació, formació i instrucció; economia i treball, abordava les claus formatives, econòmiques i laborals que van marcar les trajectòries de vida durant aquells anys. El volum 4, Política, control social i institucions; actituds i opinions davant de la dictadura franquista, va donar veu a les percepcions i reaccions davant del règim. Finalment, el volum 5, Trajectòries vitals durant la dictadura franquista: relats de nou protagonistes, tancava la sèrie amb històries personals i profundes que donaven textura viva a la memòria històrica compartida.
En conjunt, aquests volums no representen només un recull documental, sinó una recerca participativa i viva. Els protagonistes —persones vinculades a les Aules de la Gent Gran, que voluntàriament van compartir les seves experiències— van contribuir a reconstruir un relat col·lectiu que havia estat soterrat per anys de silenci. Aquest diàleg entre recerca acadèmica i experiència quotidiana va configurar una eina de memòria que connectava allò viscut amb una herència simbòlica i política compartida.
Rellegir avui 51 veus trenquen el silenci és revisitar un exercici viu de reconstrucció de la identitat col·lectiva. Les preguntes que aquell projecte formulava continuen vives: com es construeix la memòria quan es vol preservar l’idioma, la cultura i les formes de resistència en contextos repressius? Quines realitats íntimes s’hi amaguen darrere el règim? I com els relatistes i els escoltants construïm avui la connexió entre aquell passat i el present que vivim?
Aquest projecte em recorda que la recerca no és només recerca, sinó també reparació, reconeixement i comunitat. Posant paraules al silenci, 51 veus trenquen el silenci és un testament de memòria activa i identitat compartida.
Els projectes de memòria han mostrat que la identitat col·lectiva d’un poble o d’una comunitat no és només un llegat del passat, sinó una eina per enfrontar el present. Les dones, amb les seves experiències quotidianes, han estat sovint el cor d’aquesta memòria: han sostingut llengua, cultura i vincles comunitaris en contextos d’opressió i de negació política. 51 veus trenquen el silenci i altres treballs en aquest camp mostren que la memòria és sempre doble: relat de vulneracions i, alhora, força d’autogestió i de lluita per l’alliberament.