En els darrers anys, la societat catalana ha viscut una acumulació d’experiències que mostren la necessitat de replantejar estratègies polítiques i socials per avançar en el camí de l’alliberament nacional i social. En aquest context, el feminisme i l’independentisme no poden ser projectes separats, ni tan sols paral·lels: han de convergir en una mateixa línia d’acció, perquè només així es pot garantir que la construcció de sobirania respongui a criteris de justícia, igualtat i transformació real.
El feminisme no és un simple complement ni una retòrica d’igualtat. És una manera de llegir el món i d’organitzar la vida col·lectiva que travessa totes les dimensions socials: des de l’economia fins a la política institucional, des de la cultura fins a les relacions comunitàries. Incorporar aquesta perspectiva a l’estratègia independentista significa fer que el projecte nacional no sigui només una reivindicació d’estat, sinó un horitzó de vida més digne per a tothom.
Una transversalitat necessària
La lluita feminista ha demostrat una capacitat extraordinària de mobilització, resistència i persistència. No és casualitat que les grans vagues de dones, les marxes pels carrers i les xarxes de suport mutu hagin marcat els últims anys d’activisme global. Aquesta experiència de resistència hauria de ser un referent central per a qualsevol moviment d’alliberament: sense una transversalitat feminista, la lluita corre el risc de repetir esquemes d’exclusió i jerarquia.
Així, pensar una estratègia feminista i independentista vol dir assumir la interseccionalitat com a principi fonamental. Vol dir reconèixer que les opressions no s’experimenten de manera aïllada, sinó combinada: gènere i classe, origen i llengua, edat i orientació sexual, situació econòmica i identitat nacional. Només un projecte que incorpori aquestes múltiples capes d’opressió podrà ser veritablement emancipador.
Comunitat i vincles socials
El feminisme també recorda que la nació no és una abstracció jurídica, sinó una comunitat viva, feta de memòria compartida, de cures quotidianes i de xarxes de solidaritat. Les dones han estat històricament al centre d’aquesta trama invisible, sostenint famílies, pobles i moviments populars. Reivindicar aquesta dimensió és essencial per repensar què vol dir fer país: no es tracta només de fronteres o institucions, sinó de vincles que generen cohesió, resistència i futur.
Un independentisme feminista és, per definició, comunitari. I això implica transformar les maneres d’organitzar-se, de prendre decisions i de compartir responsabilitats. La cultura política de la República Catalana hauria de néixer impregnada d’aquest esperit comunitari i igualitari.
Internacionalització i aliances
Un altre dels aprenentatges dels feminismes és la seva capacitat de connectar lluites i generar aliances més enllà de les fronteres. Quan es vincula amb processos d’emancipació global —ja sigui en clau anticolonial, ecologista o de drets humans—, el feminisme no només multiplica la seva força, sinó que ofereix legitimitat i projecció internacional.
El mateix passa amb l’independentisme: si es vol fer comprensible i defensable a escala global, cal mostrar-lo com un moviment de justícia social, de dignitat col·lectiva i de transformació estructural. I això només és possible quan es connecta amb altres lluites i quan es parla des d’una òptica feminista i emancipadora.
Cap a una agenda de transformació
Aquest encreuament entre feminisme i independència no es pot quedar en el pla simbòlic. Necessita concretar-se en una agenda civil i política clara:
- Reconeixement del treball de cures com a base de l’economia i motor de polítiques públiques redistributives.
- Paritat efectiva i interseccional en tots els espais de decisió.
- Estructures comunitàries que garanteixin la participació de col·lectius històricament marginats.
- Reparació de les desigualtats acumulades, amb polítiques que afrontin les múltiples formes de discriminació.
- Formació i sensibilització continuada, per impregnar la societat civil d’una cultura feminista i emancipadora.
Aquestes línies d’acció no són una opció accessòria, sinó la condició de possibilitat perquè el projecte independentista sigui realment transformador.
Un horitzó compartit
El repte de construir una República Catalana feminista no és només institucional: és sobretot civil i comunitari. Neix en les assemblees locals, en els espais veïnals, en les xarxes de suport mutu i en les mobilitzacions que posen la vida al centre. És en aquests espais on es juga la legitimitat del moviment, la seva capacitat d’interpel·lar sectors amplis i la seva força per resistir i avançar.
En definitiva, el futur de Catalunya com a nació lliure no pot reproduir les mateixes estructures patriarcals i excloents que ja coneixem. Ha de néixer d’una aposta radical per la igualtat, per la inclusió i per la transformació social. I aquest futur només serà possible si la societat civil organitzada es reconeix a si mateixa com a feminista i independentista alhora, avançant amb convicció i sense renúncies.