Entre les obres que han marcat el meu camí intel·lectual i acadèmic, hi ha un llibre que ocupa un lloc singular: Corregir y castigar, publicat l’any 2002. Va ser la meva primera monografia i, amb el pas del temps, s’ha convertit també en una de les més citades. La seva elaboració va suposar l’inici d’una línia de recerca crítica que després he anat desenvolupant en altres treballs individuals i col·lectius.
El llibre naixia d’una inquietud central: entendre com les institucions de control social, més enllà del sistema penal estricte, operen en la quotidianitat per produir, normalitzar i sancionar determinats comportaments. El seu objectiu era examinar la dimensió disciplinària i punitiva de diverses polítiques socials i educatives, en un moment en què a l’Estat espanyol es consolidaven les transformacions democràtiques i, alhora, persistien formes de control que recordaven lògiques autoritàries anteriors.
La seva estructura es desplegava a través de capítols que analitzaven l’articulació entre poder, disciplina i càstig en institucions com l’escola, els centres de menors o l’àmbit penitenciari. Des d’una lectura inspirada en els debats de la sociologia crítica i en aportacions com les de Michel Foucault, el llibre plantejava fins a quin punt, amb les dones -i a diferencia amb els homes-, la lògica de “castigar” anava sempre acompanyada de la voluntat de “corregir-les”, més que de vigilar-les.
Amb un llenguatge senzill però fonamentat en una recerca rigorosa, Corregir y castigar convidava a revisar pràctiques que sovint es presentaven com a neutrals o benintencionades, i que en realitat reproduïen desigualtats socials i consolidaven mecanismes de dominació. En aquest sentit, la seva aportació fou doble: d’una banda, establia un marc conceptual i analític per abordar les institucions de control social a Catalunya i a l’Estat espanyol; de l’altra, obrí un camp de debat sobre la necessitat de construir polítiques educatives i socials lliures de la pulsió punitiva.
Rellegit avui, el llibre conserva una vigència que potser no preveia quan el vaig escriure. Les preguntes que plantejava continuen ressonant: podem parlar de polítiques socials realment emancipadores quan encara es fonamenten en la vigilància i la sanció? És possible pensar una educació i una intervenció social que no estiguin travessades pel càstig? I com transformar institucions que històricament han estat marcades per la disciplina i la repressió?
Corregir y castigar és, per a mi, una obra fundacional, no només perquè va obrir el meu camí com a investigadora, sinó també perquè va establir les bases d’un compromís acadèmic i polític amb la denúncia de les lògiques de control i amb la recerca de formes alternatives de convivència i justícia.
Rellegir aquests treballs sobre dones i càstig és comprovar que, darrere cada xifra i cada institució, hi ha vides concretes, quotidianitats trencades i identitats col·lectives ferides. Però també hi ha resistència, formes d’autoorganització i de lluita per la dignitat. El control social penal no ha estat mai només repressió: sempre ha estat contestat per les mateixes dones que en patien els efectes, construint així memòries de resistència que encara avui ens interpel·len.