La recerca, quan és viscuda amb compromís, no és mai una suma de projectes dispersos, sinó un camí que es construeix amb coherència i continuïtat al llarg del temps. Des dels inicis, el meu treball ha estat travessat per una preocupació constant: el control social sobre les dones. Pot ser, no seria casual que la meva primera obra escrita amb incidència social portés per títol El control social sobre les dones (1992). Premonitòriament, aquell text va establir el veritable eix vertebrador de la meva trajectòria posterior.
Des d’aleshores fins avui, aquest fil ha recorregut diferents dimensions. Des del control social informal, domèstic i familiar, passant pel carrer i pel sexisme inscrit en els models de règims de benestar, fins a les polítiques de control social formal, institucional, punitiu i repressiu. Al mateix temps, la recerca ha posat l’accent en l’àmbit territorial i comunitari: des de l’exclusió dels grups vulnerabilitzats en els seus drets a Catalunya, Espanya i Europa, fins a les continuïtats i ruptures dels models de control social sobre les dones a Abya Yala, a Amèrica del Sud, Central i el Carib.
Les notes que ara obro al bloc volen ser un exercici de memòria: tornar a mirar les obres, els llibres i els projectes que han estat més significatius, rellegir-los amb els ulls del present i compartir-ne de nou les preguntes que encara ens interpel·len.
El conjunt s’articula al voltant de cinc grans eixos. El primer, l’estudi de les dones transgressores i en conflicte amb el sistema penal, que m’ha portat a analitzar les institucions de control i càstig des d’una perspectiva feminista i crítica, amb obres com Corregir y castigar o el monogràfic Mujeres, delitos y prisiones. El segon, la recerca sobre les famílies monoparentals i monomarentals, que va cristal·litzar en la sèrie de cinc volums Les famílies monoparentals a debat, pionera en fer visibles aquestes realitats i en obrir un diàleg entre acadèmia, associacions i polítiques públiques. El tercer eix correspon a l’estudi de la diversitat familiar i de les polítiques de cura i benestar, en què he treballat amb projectes col·lectius que han buscat incidir en el reconeixement dels drets i en la necessitat de construir polítiques socials inclusives. El quart eix s’ha centrat en els processos de memòria i la identitat col·lectiva, amb obres com 51 veus trenquen el silenci, que van donar veu i relat a experiències individuals i col·lectives silenciades pel franquisme. Finalment, el cinquè eix és el de la innovació docent i les metodologies pedagògiques, que he desenvolupat en el marc universitari amb l’objectiu de transformar les pràctiques d’ensenyament i aprenentatge, tot fent-les més participatives, inclusives i connectades amb la realitat social.
Aquestes cinc línies, diverses però interconnectades, han estat la columna vertebral del meu itinerari acadèmic. Recuperar-les ara en forma de notes és també un acte de reconeixement: a les persones que hi han participat, a les institucions i col·lectius que hi han col·laborat i, sobretot, a totes aquelles veus que han inspirat i donat sentit a la recerca.
Rellegir avui aquests treballs no és només recordar, sinó també projectar cap al futur les preguntes que encara són vives. Quines formes de justícia necessitem per construir societats més igualitàries? Com reconèixer i donar suport a les diversitats familiars? De quina manera la memòria col·lectiva pot esdevenir eina de resistència i identitat? Com transformar l’educació perquè sigui realment emancipadora?
Des d’aquell primer llibre fins avui, el fil conductor ha estat sempre el mateix: comprendre i denunciar les múltiples cares del control social sobre les dones i sobre els col·lectius més vulnerabilitzats, alhora que entendre i contribuir als processos d’alliberament individual i col·lectiu femení. Aquesta mirada, situada en el context local però sempre oberta al diàleg amb altres territoris i realitats, és la que, en una lectura ex post de l’atzarós i imprevisible esdevenir dels fets vitals, ha donat sentit i, fins i tot, una certa coherència al conjunt de la meva trajectòria, i la que continuarà marcant, espero, els reptes de futur.