El patrimoni comunal és molt més que un conjunt de béns: és la materialització d’una memòria col·lectiva i la base d’una identitat comunitària. Fonts, camins, terres, ermites o masos han estat històricament gestionats per la gent dels pobles, amb formes de custòdia compartida que anaven molt més enllà de la propietat individual. Aquests béns no eren només recursos econòmics, sinó també espais de convivència, de trobada i de continuïtat cultural.
Quan institucions privades o públiques s’apropien d’aquests espais per mitjà de mecanismes legals opacs, es produeix una fractura profunda. No es tracta únicament d’una qüestió de títols registrals, sinó d’una forma de despossessió simbòlica: allò que era de tothom passa a ser d’uns pocs, i allò que sostenia la vida col·lectiva esdevé mercaderia o patrimoni privat. Aquesta apropiació erosiona el teixit comunitari i alimenta un sentiment de vulneració que sovint queda silenciat.
La disputa sobre el patrimoni comunal ens parla, en el fons, de com s’exerceix el poder sobre el món rural. Les comunitats que l’han creat i mantingut són relegades a simples espectadores, mentre altres instàncies decideixen el destí dels seus espais de memòria i de vida quotidiana. Així, sota l’aparença de legalitat, es consolida una forma de control social que no és menys repressiva que les més visibles: s’administra qui té dret a la història, qui pot accedir a la terra i qui decideix sobre els símbols compartits.
Aquest fenomen revela un dilema central. Què entenem per propietat quan parlem de béns comunals? És suficient el reconeixement jurídic per legitimar-ne la possessió, o cal tenir en compte també els usos històrics, la funció social i el paper de les comunitats que els han sostingut? La resposta a aquestes preguntes no és només tècnica: afecta la manera com concebem la democràcia i la justícia social.
El patrimoni comunal continua sent avui un camp de disputa. D’una banda, és objecte d’intents d’apropiació, regulació o privatització. De l’altra, esdevé punt de partida per a moviments de resistència i de recuperació que reclamen el dret a decidir sobre allò que ha estat col·lectiu. En aquest sentit, les iniciatives per restituir o protegir aquests béns no són només accions jurídiques: són també actes de memòria i de reafirmació identitària.
Preservar el patrimoni comunal no és una qüestió de nostàlgia, sinó de futur. En un món marcat per l’especulació i per la concentració del poder, defensar els espais col·lectius és defensar la possibilitat d’una vida comunitària arrelada, justa i sostenible. El conflicte sobre les immatriculacions o sobre altres formes d’apropiació institucional posa de manifest que la lluita per la terra i pel patrimoni és, en darrera instància, una lluita per la democràcia i per la dignitat col·lectiva.