Un dels debats més incòmodes del nostre temps és el que posa en relació el dret d’autodeterminació dels pobles amb la resposta repressiva dels estats. D’una banda, l’autodeterminació es presenta com a expressió legítima de la voluntat col·lectiva, arrelada en els drets humans i en la idea que cap comunitat hauria de viure sotmesa contra la seva voluntat. De l’altra, els estats tendeixen a veure-hi una amenaça existencial i responen sovint amb instruments d’excepció que posen en qüestió la qualitat de les seves pròpies democràcies.
Aquesta tensió es fa evident quan la participació política no s’expressa únicament a través de canals institucionals, sinó mitjançant formes de mobilització ciutadana. Els referèndums, les assemblees populars, la desobediència civil pacífica o la defensa de les urnes amb els cossos són pràctiques que desborden el marc jurídic establert. Aquí s’obre el veritable conflicte: fins a quin punt un estat pot considerar il·legítim allò que, des de la perspectiva ciutadana, és l’exercici més bàsic de la democràcia?
La resposta habitual ha estat el recurs a l’excepcionalitat penal. Sota l’argument de preservar l’ordre constitucional, es despleguen mecanismes extraordinaris: presó preventiva, judicis massius, persecució judicial, violència policial. Mecanismes que, lluny de resoldre el conflicte, l’agreugen i posen en relleu la fragilitat d’un sistema democràtic que prefereix imposar silenci abans que escoltar. La repressió té, a més, un efecte paradoxal: en lloc de debilitar els moviments, enforteix la seva legitimitat i reforça la seva capacitat d’articular identitats col·lectives.
La dimensió de la memòria juga aquí un paper fonamental. Quan una societat veu repetides imatges de violència estatal contra ciutadans pacífics, s’activen records de dictadures, guerres i opressions anteriors. Això erosiona la confiança institucional i qüestiona fins a quin punt la transició democràtica va ser completa. La democràcia no és només procediment; és també confiança col·lectiva que els conflictes es poden resoldre sense por ni repressió.
També cal assenyalar la dimensió de gènere en aquestes mobilitzacions. Les dones hi han tingut un paper central: organitzant la logística clandestina, sostenint la cura de les comunitats, encapçalant la resistència pacífica i aportant imaginaris d’una democràcia més inclusiva. Quan la desobediència civil adopta formes feministes, la política deixa de ser només confrontació per convertir-se també en cura, resistència i creativitat col·lectiva.
El veritable repte és entendre que la democràcia no pot quedar limitada al que la llei estableix en un moment concret. La democràcia és també la capacitat d’escoltar demandes socials emergents, d’acceptar que la voluntat col·lectiva pot desbordar el marc existent i de generar nous drets allà on abans només hi havia prohibicions. Quan un estat és incapaç d’encaixar aquest moviment, acaba mostrant la seva cara més autoritària.
El conflicte entre autodeterminació i repressió ens interpel·la més enllà de qualsevol cas concret. Ens obliga a preguntar-nos què vol dir realment ser demòcrates. Vol dir acceptar només allò que és còmode per al poder establert, o vol dir reconèixer que la democràcia autèntica és, precisament, la que sap obrir-se al desafiament, al dissens i al dret de decidir?
En aquest dilema s’hi juga bona part del futur polític d’Europa i del món. La manera com responen els estats davant les demandes d’autodeterminació no és només un afer intern: és un mirall de la seva qualitat democràtica. I aquest mirall, massa sovint, reflecteix la incomoditat d’un sistema que encara no ha après que la sobirania no s’imposa, sinó que es construeix amb la voluntat col·lectiva.
Per aprofundir-hi: